Us dedico una cançó sobre aquest món d'estrès en el qual vivim.
Sempre correm... no parem ni tan sols un moment per nosaltres, tot són presses i només fem que exigir-nos.
Que corrin ells, feu que la vida sigui més senzilla i dediqueu-vos una estona per vosaltres.
Viviu, però sense córrer, les presses no porten enlloc.
Com sempre espero que us agradi, i si és així feu-li un m'agrada i subscriviu-vos.
Gràcies pel vostre temps.
© Elbarla77
℗ Composició i lletra per Elbarla77 - David Barlabé
Os dedico una canción sobre este mundo de estrés en el cual vivimos.
Siempre corremos... no paramos ni siquiera un momento para nosotros, todo son prisas y solo hacemos que exigirnos.
Que corran ellos, haced que la vida sea más sencilla y dedicaos un momento para vosotros.
Vivid, pero sin correr, las prisas no llevan a ninguna parte.
Como siempre espero que os guste, y si es así hacedle un me gusta y subscribíos.
Gracias por vuestro tiempo.
© Elbarla77
℗ Composición y letra por Elbarla77 - David Barlabé
Lletra/Letra:
Que corrin ells
Que corrin ells, jo baixo aquí,
no vull l’or si no puc dormir.
La ciutat crida dins la trista nit,
però el silenci em fa sentir.
Carrers plens de llum, carrers plens de fum,
cotxes que corren sota la mateixa costum.
Mòbils sonant, mil crits al meu voltant,
tothom corrent, ningú respirant.
Els rellotges criden tic-tac, tic-tac,
promeses en un gran aparador opac.
Jo caminant sense saber on vaig,
amb el soroll enganxat al meu cap.
Les pantalles brillen com un sol artificial,
paraules buides en un món digital.
Somriures fets amb filtre i color,
cors que bateguen sense calor.
La ciutat diu: “Corre més, no paris”,
si t’atures potser desapareixes.
Però jo sento una veu molt petita
que em diu fluixet: “Respira i existeixes.”
Que corrin ells, jo baixo aquí,
no vull l’or si no puc dormir.
La ciutat crida dins la trista nit,
però el silenci em fa sentir.
Que corrin ells, jo dic prou,
no soc un número ni un motor.
Si el món va ràpid, el meu cos ni es mou,
i així és com em sento viu i nou.
Apago el mòbil, tanco l’estrès,
pujo al terrat, toco el cel amb un dit.
L’aire és fred però, em fa bé,
per primer cop no penso en el “després”.
Miro les llums des de dalt,
semblen estrelles caigudes a un mar mort.
I jo em sento tan petit en aquest lloc,
però amb el cor bategant molt fort.
Potser demà diran que estic malament,
que el temps se m’escapa constantment.
Però prefereixo perdre un tren
que perdre’m a mi per sempre lentament.
No vull medalles fetes d’un malson,
ni un aplaudiment que duri un segon.
Vull passos lents sobre el meu camí,
i una vida que parli de mi.
I si em quedo enrere, què hi farem!
Si el meu batec marca l’hora.
No vull córrer sense direcció,
prefereixo escoltar el meu cor.
Que corrin ells, jo baixo aquí,
no vull l’or si no puc dormir.
La ciutat crida dins la trista nit,
però el silenci em fa sentir.
Que corrin ells, jo dic prou,
no soc un número ni un motor.
Si el món va ràpid, el meu cos ni es mou,
i així és com em sento viu i nou.
I que la ciutat no dormi mai,
jo tanco els ulls i trobo espai.
Entre el soroll hi ha una cançó
que sona suau dins del meu interior.
Si viure és córrer sense sentir,
jo trio viure i ho trio aquí.
Menys soroll, més veritat,
menys pressa, més llibertat.
Que corrin ells, jo baixo aquí,
no vull l’or si no puc dormir.
La ciutat crida dins la trista nit,
però el silenci em fa sentir.
Que corrin ells, jo dic prou,
no soc un número ni un motor.
Si el món va ràpid, el meu cos ni es mou,
i així és com em sento viu i nou.
Respira… respira…
La vida no és una cursa infinita.
Imágenes generadas a través de IA, cualquier coincidencia con la realidad es pura casualidad.
℗ Copyright en toda la obra.
DBB
Информация по комментариям в разработке