MANEL - Benvolgut (R3)

Els Manel interpretant 'Benvolgut' del seu segon disc '10 Milles Per Veure Una Bona Armadura' a 'Los Conciertos de Radio 3.

Els que no visquin a Catalunya difícilment seran conscients de l'estatus assolit pel quartet barceloní Manel aquí gràcies al seu debut, 'Els millors professors europeus' (08, Discmedi), sens dubte el més brillant disc cantat en català publicat en anys. El seu folk pop amable, la seva imatge i la seva dicció de bons nois, les seves cançons amarades de costumisme i sobretot la seva forma de combinar l'herència anglosaxona amb la tradició catalana van suposar una fita enlluernadora, erigint de zero a cent en el cap visible d'una generació d'artistes que acollien de nou la seva llengua materna sense vocació política, sinó emocional. El temps ha passat i, encara que altres han intentat recollir el seu testimoni sense una desena part de la seva vàlua, el tron continua sent seu.
L'autoproduït '10 Milles Per Veure Una Bona Armadura' ('deu milles per veure una bona armadura', cita shakespeariana via Kenneth Branagh a 'Molt soroll per no res') aporta novetats diverses al mateix temps que es manté fidel al que pensàvem que eren Manel i mantenint aquests fantàstics textos que tant optimisme contagiaven a 'Els Millors Professors Europeus'. Al llarg de quaranta-cinc minuts i deu talls, Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó i Arnau Vallvé (amb l'ajuda d'onze vents, diversos instrumentistes convidats, el cor Arsinova i les vocalistes Clara Molins i Gisela Foll) ens descobreixen novament tot el talent que atresoren, i nosaltres més contents que unes pasqües. I és que pocs peròs se li poden posar a un disc capaç d'arribar a cotes de fantasia com les de la impressionant 'Aniversari', que ens remet al Sufjan Stevens més orquestral com si d'un conte de fades es tractés, acomiadar-se dels excitats oients amb 'Deixa-la, Toni, Deixa-la', una peça-signada per Padilla-que obre foc amb les formes d'una havanera per acomiadar-se amb tot el ritme d'una brass band de New Orleans, o deixar-nos pel camí peces tan precioses i captivadores com 'Boomerang' o 'Benvolgut'. Manel ho han tornat a aconseguir. I tant de bo el cantar en la seva llengua no els tanqui unes portes que sels hi haurien de obrir de bat a bat si l'únic que importés en aquest món fossin les bones cançons.

Traducido al español

Quienes no vivan en Catalunya dificilmente serán conscientes del estatus alcanzado por el cuarteto barcelonés Manel aquí gracias a su debut, 'Els millors professors europeus' (08), sin duda el más brillante disco cantado en catalán publicado en años. Su folk pop amable, su imagen y su dicción de buenos chicos, sus canciones empapadas de costumbrismo y sobre todo su forma de combinar la herencia anglosajona con la tradición catalana supusieron un hito deslumbrante, erigiéndoles de cero a cien en la cabeza visible de una generación de artistas que acogían de nuevo su idioma materno sin vocación política, sino emocional. El tiempo ha pasado y, aunque otros hayan intentado recoger su testigo sin una décima parte de su valía, el trono continúa siendo suyo.
El autoproducido '10 milles per veure una bona armadura' ('diez millas para ver una buena armadura', cita shakespeariana vía Kenneth Branagh en 'Mucho ruido y pocas nueces') aporta novedades diversas al tiempo que se mantiene fiel a lo que pensábamos que eran Manel y manteniendo esos fantásticos textos que tanto optimismo contagiaban en 'Els millors professors europeus'. A lo largo de cuarenta y cinco minutos y diez cortes, Guillem Gisbert, Roger Padilla, Martí Maymó y Arnau Vallvé (con la ayuda de once vientos, diversos instrumentistas invitados, el coro Arsinova y las vocalistas Clara Molins y Gisela Follà) nos descubren nuevamente todo el talento que atesoran, y nosotros más contentos que unas pascuas. Y es que pocos peros se le pueden poner a un disco capaz de alcanzar cotas de fantasía como las de la impresionante 'Aniversari', que nos remite al Sufjan Stevens más orquestal como si de un cuento de hadas se tratase, despedirse de los excitados oyentes con 'Deixa-la, Toni, deixa-la', una pieza -firmada por Padilla que abre fuego con las formas de una habanera para despedirse con todo el ritmo de una brass band de New Orleans, o dejarnos por el camino piezas tan preciosas y arrebatadoras como 'Boomerang' o 'Benvolgut'. Manel lo han vuelto a conseguir. Y ojalá el cantar en su lengua no les cierre unas puertas que deberían abrírseles de par en par si lo único que importase en este mundo fuesen las buenas canciones.

http://www.manelweb.com

http://www.myspace.com/gatmanel