Скачать или смотреть Què en saps, de la Botifarra? - Curiositats dels jocs de taula clàssics

Us expliquem algunes curiositats de la Botifarra des del programa 'I tu, jugues en català?' Més informació: https://www.cpnl.cat/jocs

Els objectius del programa ‘I tu, jugues en català? són fomentar l'ús del català a través del joc, donar a conèixer l'oferta de jocs i joguines en català entre la ciutadania i col·laborar amb les empreses del sector perquè incorporin la llengua catalana en els seus productes.

Què en saps, de la Botifarra?

Les normes per jugar a la botifarra són diferents al llarg del territori. Es pot dir, però, que existeixen dues grans variants: la variant de jugar la petita i la variant de jugar a enganyar. La primera modalitat és la més utilitzada a les comarques gironines i a la Catalunya central i rep aquest nom perquè quan no es pot superar una basa el reglament és molt restrictiu i obliga a jugar la carta més petita. L'altra variant és la més jugada a les comarques lleidatanes i, com el seu nom indica, no s'està obligat a tirar la carta petita d'un pal, el jugador pot enganyar la parella contrària i fer-li creure que ja no té més cartes d'un determinat pal. Però el fet que la botifarra sigui un joc tan popular ha comportat que hi hagi moltes altres variants menors, i cada àrea geogràfica hagi adoptat normes més locals.

Ripoll i Lavega descriuen que també de la tradició recollida per Joan Amades s'atribueix a Francesc Vicent Garcia i Torres, conegut com Rector de Vallfogona, la utilització de les cartes com a mètode catequístic, que utilitzava la baralla per ensenyar doctrina a les tavernes.

«El rei de copes era Jesús amb el calze; el de bastos, Herodes; el d'espases Pilat i, el d'oros, Anàs amb els trenta diners amb què va pagar Judes el traïdor. Els quatre cavalls eren els evangelistes, la sota d'espases, sant Pere amb el coltell; la d'oros, Judes, etc. L'as de copes, el calze; el d'oros, l'hòstia. El tres d'oros la Santíssima Trinitat; el tres d'espases, els tres claus; el set d'espases, els set dolors de la Mare de Déu, etc.» (Ripoll i Lavega, 2005: 295).