Teories sobre la llengua i les escriptures ibèriques. Joan Ferrer (UB).

La llengua ibèrica era la llengua vernacla dels pobles ibers i la trobem expressada bàsicament en escriptura ibèrica nord-oriental i residualment en escriptura sud-oriental i greco-ibèrica. Les inscripcions ibèriques es poden transcriure, però no es poden traduir, ja que no disposem de cap llengua suficientment propera. Encara que la llengua ibèrica molt probablement comparteix família lingüística amb la basca, atès que els numerals són similars, quinze segles separen els darrers textos ibèrics dels primers en basc. Tant l’escriptura ibèrica nord-oriental, com la sud-oriental són escriptures híbrides en les quals conviuen signes alfabètics i sil·làbics, però no deriven una de l’altra, sinó que pertanyen a dues branques diferents de la família paleohispànica. L’ancestre comú, que derivaria de l'escriptura fenícia, seria el responsable dels trets comuns, com el dualisme, que mitjançant marques permet reaprofitar el mateix signe per representar dos valors fonètics propers.

Joan Ferrer i Jané és enginyer en informàtica, llicenciat en administració i direcció d’empreses i graduat en arqueologia i treballa com a cap de projectes de tecnologies de la informació a l'Autoritat Portuària de Barcelona. Paral·lelament a la seva carrera professional, ha desenvolupat una línia d’investigació en el camp de les escriptures i llengües paleohispàniques, publicant prop de cent articles sobre la qüestió. El 2018 va obtenir el doctorat per compendi de publicacions a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. També és membre del grup LITTERA de la UB i participa en el projecte HESPERIA. El seu principal interès de recerca ha estat l’estudi de les escriptures ibèriques, especialment del fenomen del dualisme i de les relacions genètiques entre les diferents escriptures paleohispàniques.

Presentació: Gabriel de Prado, comissari de l'exposició