Entre 1450 i 1750 es va donar a Europa un intens fenomen repressiu que ha estat conegut amb l’expressió la cacera de bruixes. Els episodis més sagnants d’aquest llarg fenomen van tenir lloc en el període 1450-1500 i, sobretot, de 1580 a 1650. Els càlculs més ponderats per a aquest segon període, que va tenir repercussions locals fins ben entrat el segle XVIII, ens parlen d’un total de cent deu mil persones processades i de no menys de seixanta mil execucions. Les magnituds quantitatives d’aquest fenomen, però també les seves repercussions socials i culturals, han suscitat una actitud oscil·lant en la historiografia contemporània, a mig camí del silenciament, prou constatable en un gran nombre de manuals d’història moderna, o de l’exageració, que ha generat una certa literatura més o menys sensacionalista o militant.
A Catalunya, en contra del que es pensava en recerques realitzades als anys vuitanta quan es creia que la iniciativa de caçar les bruixes provenia dels estaments en el poder, la recerca històrica ha mostrat que la majoria de processos per bruixeria s’iniciaven per denúncies dels veïns. Aquests veïns pressionaven les autoritats locals perquè les dones fossin ajusticiades i cremades a la foguera. La cacera es desenvolupava gairebé sempre en el marc local, des de la sospita i l’acusació, fins al processament i l’execució de les culpables. Les poques dones que aconseguien sobreviure a judicis per bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors allunyats dels seus pobles, com els de la Inquisició o el Reial Consell.
Aquesta acusació de baix a dalt explicaria que els processos per bruixeria augmentessin de manera important en períodes d’epidèmies i de grans mortaldats, durant els quals s’accentua la necessitat de buscar culpables. La recerca històrica situa la cacera de bruixes en la mateixa línia que les persecucions als jueus o als leprosos, però amb l’afegit que en el cas de les bruixes hi hauria altres factors, com ara la misogínia i l’avanç del patriarcat en aquella època.
La idea de bruixa ha estat ben viva fins als anys quaranta del segle passat. L’historiador Pau Castell va parlar amb la gent gran del Pallars, que manté viu el concepte de què és una bruixa i quines famílies o cases dels voltants tenien fama de practicar la bruixeria. Durant el segle xx, amb la desestructuració d’aquella societat, és quan desapareixen realment aquestes creences.
A tot Europa, la persecució contra les bruixes suscita un seguit de preguntes amb una resposta incerta. La condició civil, és a dir, no eclesiàstica, de la majoria de tribunals que van perseguir-les, encausar-les i condemnar-les fa que normalment s’invalidi el tòpic que vincula la repressió de la bruixeria amb l’ascens de la intolerància religiosa en les jerarquies de les diverses confessions cristianes.
La instigació popular d’un gran nombre de processos no permet una vinculació mecànica entre la cacera de bruixes i la formació de l’Estat modern, sinó que la situació va ser, més aviat, la inversa, ja que les formulacions més moderades es donaren allí on els estats naixents van tenir una capacitat més gran per incidir en les causes. La seva presència precoç en algunes de les regions econòmicament més desenvolupades, com l’occident de l’Imperi alemany i les diverses unitats polítiques situades entre aquest i França, tampoc no facilita considerar el fenomen com un corrent d’arrel medieval o consolidat en les àrees més endarrerides del continent. De fet, totes les anàlisis recents més o menys objectives de la cacera de bruixes n’han destacat el caràcter essencialment modern –és a dir, no medieval–, civil i popular. Aquesta constatació, lluny d’esbandir els fantasmes, planteja preguntes fins i tot més inquietants.
Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona; i Pau Castell, professor d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.
Presenta: Joan Solé, adjunt de la Secció.
Информация по комментариям в разработке